LA QÜESTIÓ DE LA IDENTITAT VALENCIANA

Escrito por lasuertesonriealosaudaces 11-10-2008 en General. Comentarios (4)

Un dels conflictes que mai passen de moda a València és la qüestió nacional valenciana.

Des que sóc xicotet he viscut la polèmica entre els catalanistes i els “blaveros”, si el valencià i el català és la mateixa llengua o són diferents, si som nació, regió o Länder Alemany. Estos son debats que generalment es tenen amb el cor, amb les tripes o amb coses pitjors, però mai amb el cap, donat que qualsevol desviació respecte a la línea que el teu interlocutor considere correcta  et comportarà qualificatius de feixista o de catalanista venut i traïdor.

No vaig a entrar al debat lingüístic, donat que considere evident que Valencià i Català són evolucions lleugerament diferents de una mateixa llengua originaria, la llengua que es parlava a Catalunya fa 700 anys. I com els lingüistes diuen que, pel seu grau de diferencia, es tenen que considerar dialectes, doncs dialectes són. Altre debat seria si les normes que s’han escollit per a normalitzar la llengua són les adequades o no, però per arribar a eixe debat hi ha que tindre clar el primer suposat i sembla que encara no hem arribat.

La qüestió identitària està dominada per dos forces contraries que sembla no van a acceptar mai cap idea del contrari. Els catalanistes pensen que el País Valencià es part d’una cosa que es diu “Països Catalans”, es a dir, part d’una nació en la que cap qualsevol territori on es parle o s’haja parlat català antic, encara que els seus habitants no sàpien ni on està Catalunya. Evidentment açí es parla Català, i qualsevol altra nomenclatura és secessionisme. En Catalunya la Gent es sàvia, intel·ligent i tots els valencians deuríem ser com ells, aspirant a formar part d’eixa rasa superior.

Els “Blaveros” creuen que Catalunya es algun tipus de III Reich que vol annexionar-se València, que es la millor terreta del món i així tindre les nostres riqueses i eixida al mar (Encara que tres províncies catalanes tinguen costa). Els Catalans ens volen fer una lobotomia per que creguem que som catalans, fent-nos oblidar la evident realitat. Una realitat com que el Valencià ja es parlava a València abans que el rei Jaume I la conquerira, lo que converteix al valencià en una llengua àrab, però sense ser uns “putos moros”, per suposat. Els Valencians i els catalans no tenen res a vore, i els tortosins i els habitants de Vinaròs, encara que visquen a deu kilòmetres,  parlen llengües totalment diferents. La bandera de València i de la Catalunya es pareixen per una casualitat i la mare de Carod Rovira és una senyora que fuma.

Dins d’esta situació es comprensible que qualsevol idea raonable es perda en mig de la bogeria. Crec que els Valencians tenim que esforçar-nos i no tindre por en dir les coses com la lògica diu que són.  Dir que València té una relació evident amb Catalunya, però que això no vol dir que forme part d’ella (mai ha format part). Dir que la nostra relació cultural no pot esdevindre en una relació política per a construir coses que mai han existit. Ací lo únic que ha existit es la corona d’Aragó, i si algú vol defendre ressuscitar un estat medieval, que ho faça, però que no invente coses rares. Dir que els Catalans no són les hordes de Genghis Khan, que a la immensa majoria no els interessa lo més mínim annexionar-se res. Desmitificar Catalunya, on existeixen problemes i complexos pareguts, encara que no iguals, que els de la Comunitat Valenciana (o País Valencià, que mes dòna). I dir que ací parlem Valencià, que es com els nostres avantpassats li han dit a la llengua que parlem, i que forma part de la mateixa branca lingüística que el Català, que es altre dialecte de la mateixa llengua.

Al lector no Valencià li sorprendrà el que està llegint, però és la pura realitat. Encara que no s’ho crega. País de “Locos” dirà... Bé, no va mal encaminat.