LA SUERTE SONRÍE A LOS AUDACES

LA QÜESTIÓ DE LA IDENTITAT VALENCIANA

Un dels conflictes que mai passen de moda a València és la qüestió nacional valenciana.

Des que sóc xicotet he viscut la polèmica entre els catalanistes i els “blaveros”, si el valencià i el català és la mateixa llengua o són diferents, si som nació, regió o Länder Alemany. Estos son debats que generalment es tenen amb el cor, amb les tripes o amb coses pitjors, però mai amb el cap, donat que qualsevol desviació respecte a la línea que el teu interlocutor considere correcta  et comportarà qualificatius de feixista o de catalanista venut i traïdor.

No vaig a entrar al debat lingüístic, donat que considere evident que Valencià i Català són evolucions lleugerament diferents de una mateixa llengua originaria, la llengua que es parlava a Catalunya fa 700 anys. I com els lingüistes diuen que, pel seu grau de diferencia, es tenen que considerar dialectes, doncs dialectes són. Altre debat seria si les normes que s’han escollit per a normalitzar la llengua són les adequades o no, però per arribar a eixe debat hi ha que tindre clar el primer suposat i sembla que encara no hem arribat.

La qüestió identitària està dominada per dos forces contraries que sembla no van a acceptar mai cap idea del contrari. Els catalanistes pensen que el País Valencià es part d’una cosa que es diu “Països Catalans”, es a dir, part d’una nació en la que cap qualsevol territori on es parle o s’haja parlat català antic, encara que els seus habitants no sàpien ni on està Catalunya. Evidentment açí es parla Català, i qualsevol altra nomenclatura és secessionisme. En Catalunya la Gent es sàvia, intel·ligent i tots els valencians deuríem ser com ells, aspirant a formar part d’eixa rasa superior.

Els “Blaveros” creuen que Catalunya es algun tipus de III Reich que vol annexionar-se València, que es la millor terreta del món i així tindre les nostres riqueses i eixida al mar (Encara que tres províncies catalanes tinguen costa). Els Catalans ens volen fer una lobotomia per que creguem que som catalans, fent-nos oblidar la evident realitat. Una realitat com que el Valencià ja es parlava a València abans que el rei Jaume I la conquerira, lo que converteix al valencià en una llengua àrab, però sense ser uns “putos moros”, per suposat. Els Valencians i els catalans no tenen res a vore, i els tortosins i els habitants de Vinaròs, encara que visquen a deu kilòmetres,  parlen llengües totalment diferents. La bandera de València i de la Catalunya es pareixen per una casualitat i la mare de Carod Rovira és una senyora que fuma.

Dins d’esta situació es comprensible que qualsevol idea raonable es perda en mig de la bogeria. Crec que els Valencians tenim que esforçar-nos i no tindre por en dir les coses com la lògica diu que són.  Dir que València té una relació evident amb Catalunya, però que això no vol dir que forme part d’ella (mai ha format part). Dir que la nostra relació cultural no pot esdevindre en una relació política per a construir coses que mai han existit. Ací lo únic que ha existit es la corona d’Aragó, i si algú vol defendre ressuscitar un estat medieval, que ho faça, però que no invente coses rares. Dir que els Catalans no són les hordes de Genghis Khan, que a la immensa majoria no els interessa lo més mínim annexionar-se res. Desmitificar Catalunya, on existeixen problemes i complexos pareguts, encara que no iguals, que els de la Comunitat Valenciana (o País Valencià, que mes dòna). I dir que ací parlem Valencià, que es com els nostres avantpassats li han dit a la llengua que parlem, i que forma part de la mateixa branca lingüística que el Català, que es altre dialecte de la mateixa llengua.

Al lector no Valencià li sorprendrà el que està llegint, però és la pura realitat. Encara que no s’ho crega. País de “Locos” dirà... Bé, no va mal encaminat.

 

Comentarios

Estic molt d\'acord. Jo soc català, de Tortosa. Tinc molta relació en valencians : professors de l\'institut, capellans, propietaris de finques de cítrics de la zona,...Considero que el problema té moltes causes ( com tots els problemes ), i que la més important és el sentiment ANTI, tant dels catalans antiespanyols, com dels valencians anticatalans ( no, perdó, com dels espanyols anticatalans ). Jo em sento català, catalanista i no independentista i no entenc que hi haja gent que s\'escandalitze perque digui que soc abans català que espanyol. És la cadena d\'identitat natural. Salut i fraternitat.

Molts valencians defenem que el valencià és un idioma propi i diferent de català “i no som Bravers”. Jo tampoc entraré en el debat lingüístic perquè seria molt llarg d’explicar, només tinc de dir que  m’he criat en una alqueria àrab en l’horta valenciana  i per descomptat pinso que és la millor terra del món. He mamat des que tinc ús de raó la cultura i llengua valenciana i la castellana, “i ningú” ni de fora ni de dins em va a imposar un idioma o cultura que jo no m’identifique i que no accepte per què no la considere com propi. He de dir que he acceptat la cultura i idioma castellà  que va ser imposat per conquista,  perquè és la llengua oficial del regne d’Espanya i a més és obligatori. salutacions

Al leer esta opinion, me gustaria puntualizar, que para nada hay que pensar que somos una tierra de Locos, ni mucho menos, todo pueblo tiene sus problemas pendiente y este es uno de los nuestros, pero no es tan grande como los radicales (que son los unicos que se oyen ) intentan mostrar... la mayoria de la gente tenemos clara la solucion y es mirar al futuro , seguir luchando por nuestra tierra y vivir en paz siendo tolerantes. El valenciano que por ser del Alto Palancia no me sale, no me impide entenderlo, ni luchar por el...ni darlo como unica seña de identidad, hay muchas mas entre ellas el caracter trabajador y emprendedor del Valenciano.

Estic bastant d\'acord amb el que has escrit. Fins fa dos tres anys jo odiava el valencians perque 2 cops que havia anat a Valencia ciutat havia tingut problemes per parlar en català. Fins i tot em van arribar a insultar per donar la meva opinió en un assumpte polític. La veritat és que ni a Madrid ni a Salamanca m\'havien tractat mai tan malament. Vaig veure un odi visceral cap a tot lo català que em va entirstir molt. Jo pregunto, qui ha promogut aquesta odi? Sobretot el que més em va entristir va ser que la gent no parlés valencià o s\'vergonyís de parlar-lo. M\'és igual que no considereu el Valencià que sigui català, però si us plau no deixeu que deesaparegui lentament amb el pas dels anys com està succeïnt. Per cert, ja no odio els valencians. Fa un any i mig vaig conèixer a uns valencians de Denia que em van donar tot el carinyo, amor i simpatia que no em van saber donar donar els habitants de la ciutat de València. albert.deulofeu.garcia@gmail.com

Añadir un Comentario: